CARACTERISTIQUES GENERALS DE L'HUMANISME

Des del segle XIII es produeix a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions prenen un ritme accelerat al llarg del segle XV . El pas de l'edat mitjana a la modernitat s'anuncia per:

• El ressorgiment del comerç i de la vida humana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.

• L'aparició de la burguesia com a classe social ascendent. 

• Els grans descobriments geogràfics afavoreixen una visió unitària del món.

• La difusió de la filosofia clàssica rescatada a través dels filòsofs andalusos. Es tendeix a una separació clara entre filosofia i religió, entre la raó i la fe. Humanisme enfront del teocentrisme. Es desenvolupa l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.

• L'aparició de poders monàrquics.

• Una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels monestirs al carrers de les ciutats.

• L'ideari renaixentista partia de la base que calia deixar de banda els valors medievals, que es consideraven anquilosats en una tradició provinciana, antiga i obscura. Per a conseguir-ho, el que s'havia de fer era recuperar els valors de l'antigüitat clàssica per mitjà dels seus textos i de les seves obres d'art. Els clàssics fossin considerats models a imitar. Aquestos tenien un propòsit més determinat: la perfecció humana. D'açí es desenvolupa l'Humanisme.

L'HUMANISME

El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l'home al centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat, i la llibertat de l'home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a aquesta reflexió. L'humanisme és un estil de vida on l'humanista és l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòteles, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. 
Fou un moviment intel.lectual  capaç de transformar les estructures mentals medievals, tot adaptant-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Els ésser humans van poder  reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus, ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes van cercar en l'antigüitat  clàssica, en textos i en les restes arqueològiques  que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit cr'itic, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laic però no anticristà perquè defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses. 

L'expansió de l'humanisme va comptar amb la impremta que va facilitar la difusió dels escrits humanistes. A les corts renaixentistes, els humanistes són reclamats, ia les seves mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. 

Alguns dels grans humanistes italians van ser Marisilio Ficino, Pico della Mirandola. A Valéncia, Joan Lluís i Vives va suponer pioner de l'estudi de laq psicologia i la teoria de l'educació. Erasme de Rotterdam va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.

CARACTERISTIQUES GENERALS DEL RENIXEMNET A LA DANSA, MÚSICA, TEATRE I FILOSOFIA.

Amb l'humanisme, el llenguatge artístic es fa a la mida de l'home: en el Renaixement l'home domina l'edifici, ja que tot el sistema de proporcios pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes a les arts  plàstiques: mitologia, retrat, paisatge... L'obra d'art és aalitzada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifique de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calcule matemàticament. Alhora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis etc. La consideració social de l'artista evoluciona; és considerat un treballador intel.lectual i l'artista pren consiéncia de la seva individualitat: comença a signar les seves obres.

La música va suposar la sonsagració de la polifonia, així com la comsolidació de la música instrumental, que aniria evolucionant cap a l'orquesta moderna. Va aparéixer el madrigal com a gèere profà que conjuminava text i música sent l'expressió de la música renaixentista.

La filosofia renaixentista va estar marcada en el seu origen pel declivi de la teologia, en un món abocat a la modernitat que, sense renunciar encara a la religió, la circumscriu a l'àmbit espiritual i personal de l'individu. La nova forma d'afrontar els problemes de l'esser humà serà el recioalisme, l'ús de la raó aplicada a la societat i a la naturalesa. La religió va seguir present en bona mesura durat aquesta època, encara que va derivar de la teologia escolàstica cap al misticisme, cap a una relació amb Déu basada més en el sentiment que no en el coneixement.

El teatre també va acusar el pas del teocentrisme a l'antropocentrisme, amb obres més naturalistes, d'aspecte històric, intentant reflectir les coses tal com són. Es buscava la figura humana en l'espai, en les tres dimensions, creant espais d'efectes ilusionísticos.

Finalment, la dansa renaixentista va tenir una gran revitalització, deguda de nou al paper preponderant de l'esser humà sobre la religió, de tal manera que molts autors consideren aquesta època el naixement de la dansa moderna. Es va desenvolupar a França en forma d'històries ballades, sobre textos mitològics clàssics, sent impulsat per la reina Catalina de Médicis.

CATALUNYA

En general podem considerar que le idees renaixentistes van arribar també a Catalunya amb el mateix contingut que a Itàlia, però a causa del context històric català la seva manifestació va ser diferent.

Al segle XV la Cancelleria Reial era la institució que vetllava, entre d'altres funcions, per la fixació de la llegua catalana i marcava el model i l'estil de la llengua literària. En aquells moments, el territori de parla catalana estenia els seus dominis per bona part del Mediterràni i els contactes comercials i culturals amb la Itàlia renaixentista era constants, per la qual cosa es convertí en la principal porta d'entrada de les idees renaxentistes a Cataluya  i a la vegada era l'organisme que en difonia les pautes a través dels seus escrits i documents. Però la unió  de les corones de Castella i Aragó amb els Reis Católics, el trasllat de la Cort a Castella, la guerra civil al Principat i el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic van fer que el primer humanisme català no tingués continuïtat i no es convertís en naixement català. Com que el Renaixement va ser un moviment minoritari i urbà, que interessava als membres de les classes dirigents i als professionals la relació suposava un benefici mutu però també obligava els intel.lectuals a seguir els dictats de la classe dirigent.

La recuperació dels valors clàssics incloïa la recuperació del llatí culte en les obres literáries en detriment de les llengües vernacles. A Catalunya, el castellà ja s'havia convertit en la llengua de la classe culta, a més, la impremta va afavorir l'edició d'escriptors va parar de publicar obres en llengua catalana. 

La literatura catalana renaixetista

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l'adopció de nous models mètrics basats en l'endecasil.labo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València, però, la nova mètrica renixentista no va causar gaire entusiasme enntre els poetes per un sentit patriòtic. Aquest corrent patriòtic generalitzat estava lligat literàriament a la figura d'Ausiàs March i va incidir en la pràctica dels nostres poetes. La majoria dels poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana-versos decasíl.labs, amb la cesura a la quarta síl.laba- i van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica que els permetien ser llegits com endecasíl.labs.

Les característiques estètiques d'aquesta poesia es podrien sintetitzar en:

• Fidelitat a l'herencia medieval: temàtica amorosa, artificis retòrics...
• Renovació mètrica: decasíl.lab italià sense cesura, sonet, dizains, ritme i accetuació iàmbica...
• Alternen castellà i català.
• Individualisme.
• Curiositat per la pròpia història.
• Nova relació amb la naturalesa.
• Retorn a l'antigüitat clàssica grecoromana.

Alguns autors importants d'aquest moviment son: Ausiàs March, Joan Boscà, Jordi Centelles, Pere Miquel Carbonell, Joan Timoneda o Cristòfor Despuig.